Els usuaris de Facebook estan separats per “3,74 graus de separació”

GEMMA ROTGER MOLL |Revista de Ferreries |09/12/2011

Segons suggereix un estudi realitzat sobre sa connectivitat entre ets usuaris de la xarxa, hi ha una mitjana de 3,74 graus de separació entre un usuari de Facebook i un altre.

Es nombre de graus de separació representa es nombre de persones en una cadena d’amistat (amics en comú) sense tenir en compte els extrems de sa cadena, seria com dir que considerant qualsevol persona del món, un amic d’un dels seus amics coneix a un amic d’un amic nostre. Dit de manera més entenedora en Joan coneix en Toni i en Toni és amic de na Maria, na Maria té un amic en comú amb na Marta, en Josep. Llavors en Joan i na Marta són amics de tercer grau ja que sa cadena d’amistats conté cinc amics manco es dos extrems: 5-2 = 3 graus d’amistat. (No s’ha de confondre aquest grau amb es salts o relacions que hi ha entre ses persones que formen sa cadena).

Aquest estudi es va dur a terme es passat mes de maig i hi van participar tots es membres actius de sa xarxa social (un usuari actiu és aquell que s’ha connectat almanco una vegada en els darrers 28 dies). Aquest experiment ha mostrat es resultats més optimistes a nivell de interconnexió que mai abans s’havien donat.

Frigyes Karinthy, el 1929, ja va fer aquest experiment i tot i comptar amb les escasses comunicacions de s’època es grau de separació entre dues persones en tot el món era de 6 graus. Aquesta teoria es va popularitzar i va sorgir es joc de interrelacionar celebrities del moment entre elles seguint els 6 passos. Altres també van intentar aquest experiment durant es segle passat com Stanley Milgram però va ser el Sr Lars Backstorm el científic (Universitat de Milà) capaç de processar les dades de 721.000.000 membres de la xarxa social (al voltant des 10% de sa població mundial) amb un total de 69.000.000 relaciones entre ells. Blackstorm amb s’ajuda d’altres 4 científics de sa mateixa universitat va portar a terme s’experiment mitjançant un equip de 24 centrals i disc dur de 1Tbyte.

Sa mitja d’amics de facebook per usuari va resultar ser de 100 contactes dels 5000 permesos i el 92,6% dels usuaris estan connectats per 3,74 graus de separació una xifra menor als 4,28 obtinguts en el mateix estudi realitzat l’any 2008. Si mateix es científics asseguren que aquesta xifra s’està estabilitzant cosa que farà que encara que es registri més gent a ses xarxes socials aquest nombre no pugui seguir baixant.

Steven Spilberg produirà polseres vermelles als EUA

Quina sorpresa que m’he enduit avui matí quan ho he vist a es diari! Ja era hora que sa cultura catalana donés un altre pas endavant. Ja fa molts anys Mercè Rodoreda va escriure en català una de ses novel·les millor considerades de tota sa història si mateix mai hem tingut cap premi Nobel de literatura per grans obres com les de Baltasar Porcel escrites en català.

La gran sorpresa podríem dir que va ser Pa Negre, el film que havia sigut erròniament catalogat de audiència minoritària i després va resultar ser la pel·lícula triomfadora absoluta als Goya i representació espanyola als Oscar.

Em sembla molt productiu que un gran director com Steven Spilberg s’hagi interessat pel treball d’un director català amb una brillant carrera com és el cas de Albert Espinosa. Apart Antena 3 també ha comprar es drets per poder-la emetre (en castellà supòs). A veure si prest s’en donen compte que no sóm una cultura minoritària.

Entrevista a es diari Ultima Hora

Raons per explicar perquè la millor lliga del món és realment la pitjor lliga del món.

Per què el F.C Barcelona i el Real Madrid tenen tanta disponibilitat pressupostària alhora de fer fitxatges galàctics i apuntar a les seves files als millors jugadors del món i els altres clubs de la suposada “millor lliga del món” es troben en situació de concurs?

Si bé es veritat que les polèmiques entre Barça i Madrid en els darrers anys han augmentat de manera exponencial juntament amb la “qualitat futbolística” dels jugadors d’ambdues files cal dir que tot això es degut a que són els dos clubs de la lliga que més seguidors tenen i més ingressos generen, tant per taquilla, per quotes de soci, per patrocinadors …

Ara bé la meva pregunta és senzilla (faré com en Mourino) ¿por qué? Per què el Reial Madrid (i el Barça també) es queda amb un 23% dels beneficis generats en drets televisius (140 milions d’euros per temporada) i altres clubs com la Reial Societat o Osasuna només generen un 1,97% (12 milions d’euros)?

La situació és la següent: El Barça i el Madrid es queden amb 140 milions d’euros cadascú que en total suposen el 46% dels beneficis generats per drets televisius (607,9 M d’€) i la resta (328,266 Md’€) s’ha de repartir en proporcions més o menys iguals (excepte València i Atlètic de Madrid amb 40 M d’€) entre 18 clubs. Qualsevol que ho vegi des del punt de vista d’un Barcelonista o un Madridista pot donar moltes excuses barates, egoistes i egocèntriques sobre el tema però és evident que hi ha un problema i aquí em disposo a raonar sobre el tema per veure a quina conclusió puc arribar amb tot això.

El primer fet vergonyós és que el club que menys diners rep de la Premier rebi 4 milions més que el València. La diferència de milions entre el Blackpool (Premier) i la Reial Societat (que és qui menys diners rep a la BBVA) és ni més ni menys que de 32 milions d’euros. El club més beneficiat de la Premier rep 68 M d’€ que en comparació amb els “dos grans” de la BBVA són 72 M d’€ menys que el Barça i el Madrid.

El segon fet vergonyós es que no només a la Premier hi ha repartició de beneficis més o menys igualitària sinó que a Itàlia, França i fins i tot a Alemanya també la gaudeixen. Així jo em pregunto: és realment la millor lliga del món aquella a la que opten a guanyar-la només dos clubs. És la millor lliga del món aquella en el que els “més bons” cada temporada ho són més i els més dolents cada temporada tenen l’aigua més al coll?

Pens que ja no entraré en el tema de perquè en Cristiano Ronaldo i en Messi cobren una millonada per donar quatre xuts a una pilota i aquelles persones que es trenquen l’esquena cada dia per fer que el món segueixi trontollant d’aquella manera no arribin a mileuristes. Tampoc em preguntaré com hem permès arribar a aquesta situació. El que si que em preguntaré si em deixau és el següent: què farem ara si per culpa d’aquesta mala gestió la meitat dels clubs de la primera lliga espanyola han de tancar? Jugarem una lliga de 10 clubs? O millor en farem una de galàctica estel·lar perquè hi juguin el Barça i el Madrid cada setmana (aixi segur que generen beneficis) i la lliga que la juguin els altres clubs. Si no poden pagar també els podem enviar a segona i pujar-ne 10 de cop però com que l’any següent els haurem de tornar a baixar perquè estaran igual trop que podríem començar a conscienciar als benjamins del Margatània perquè d’aquest pas si cada any pugen i baixen de 10 en 10 amb una mica de sort poden jugar a primera. Cal dir que almenys els benjamins del Margatània tenen clar quina és la filosofía del bon futbol.

Jo no em vaig prou capacitada per trobar cap més solució a aquest problema o, espereu, potser si, què tal començar amb una gestió justa per tots els clubs de la lliga de la mateixa manera que a la resta de països europeus? No sé com s’arreglarà tot açò, ni si ara es posaran de moda les vagues de futbolistes davant la delicada situació en que es troben la majoria de clubs. Jo només diré una cosa: em sembla vergonyós que una cosa com és l’esport, encara que sigui portat a terme a nivell professional, pugui portar tantes especulacions, mal de caps i sobre tot tants zeros darrera el punt.

Guiem Soldevila va posar ahir, amb els poemes d’en Ponç Pons, els pels de punta a Ferreries.

Guiem Soldevila va donar ahir vespre una lliçó magistral de bona musica i menorquinisme als ferreriencs que van assistir al seu concert de presentació del nou disc Nura, que és ni més ni manco que el poema Nura de Ponç Pons perfectament musicat.

Tot i que de bon començament el temps no va acompanyar i l’inici del que seria una nit de màgia i passió musical i literària es va veure lleugerament retardat, el públic va podeu gaudir dels versos del gran poeta Ponç Pons des de la perspectiva musical de la excepcional veu del jove cantautor ciutadellenc. El poeta es va encarregar de fer les presentacions formals i com sempre les informals també amb el seu peculiar caràcter que tant ens agrada al seus seguidors.

Per part d’en Guiem tenc a dir que si bé es veritat que cançons com són Illa o Estrella Blanca ja m’havien posat els pels de punta amb versos com “He somiat un mar de vidre, / al qui dec el meu valor, / immens mirall que evidencia / tantes pors i tants temors” tenc a reconèixer que el talent i la capacitat d’emocionar al públic de Guiem no solament es troben a les lletres de les seves cançons, o en aquest cas als poemes de Ponç Pons, sinó que la senzillesa i la sensibilitat de la seva persona es veuen reflectides de manera evident a la seva admirable veu. És per això que un poema que tracta uns temes tan commovedors no podrien ser interpretats per millor veu que no fos la seva.

Des del meu humil blog vull felicitar tant a en Ponç Pons, el meu gran mestre en l’art de la literatura i la vida per la seva admirable feina com a escriptor perquè no tothom es capaç de viure cada vers de la seva vida amb la mateixa passió i intensitat amb la que ho fa ell. I a en Guiem Soldevila perquè fa ja uns quants anys, a un recital de illa en vers, vaig descobrir un tresor en forma de vocables musicats que de la mateixa manera com ho fa el vi amb els anys madura i millora.

Enhorabona a tots dos!

Buscando entre las cosas de Jorge Bucay: Hoy cuentas conmigo

En el año 1923 Georg Groddeck, antes de tener profundo contacto con la teoría freudiana, publicó El Libro del Ello.

El libro estaba escrito en forma de cartas que supuestamente enviaba un psicoterapeuta a una amiga. Este terapeuta imaginario se llamaba, en el libro de Groddeck, Patrick Troll.

Medio siglo después, casi accidentalmente, me topé yo mismo con Groddeck, con Troll y con El Libro del Ello. He leído el libro decenas de veces y siempre encuentro algo bueno, algo nuevo, algo que me sirve; y siempre obtengo placer en releerlo.

Hace unos años durante una de mis incursiones fascinantes en El Libro del Ello, se me ocurrió fantasear… ¿Qué escribiría Groddeck en la década de los 80 si planeara un nuevo libro? ¿Serían sus conceptos tan psicoanalíticos?

En mi fantasía, me contesté que no y seguí…

Groddeck ha muerto y Patrick Troll murió con él. ¿Qué cartas escribiría hoy un descendiente de aquel imaginario Patrick Troll? porque esto que sigue es, para mí, lo mejor que yo conseguí escribir en toda mi vida. Es mi manera de definir el amor entre dos amigos, entre dos hermanos, el amor entre padres e hijos, el amor en una pareja, el amor…

Quiero que me oigas sin juzgarme.
Quiero que opines sin aconsejarme.
Quiero que confíes en mí sin exigirme.
Quiero que me ayudes sin intentar decidir por mí.
Quiero que me cuides sin anularme.
Quiero que me mires sin proyectar tus cosas en mí.
Quiero que me abraces sin asfixiarme.
Quiero que me animes sin empujarme.
Quiero que me sostengas sin hacerte cargo de mí.
Quiero que me protejas sin mentiras.
Quiero que te acerques sin invadirme.
Quiero que conozcas las cosas mías que más te disgustan.
Quiero que las aceptes y no pretendas cambiarlas.
Quiero que sepas que hoy cuentas conmigo.

Jorge Bucay

Malalties tecnològiques: Síndrome de les vibracions fantasmes.

GEMMA ROTGER MOLL |Revista de Ferreries |29/07/2011

En els últims anys l’ús de les noves tecnologies a augmentat d’una manera descomunal. Ja sigui per feina, per estar comunicats o simplement per diversió normalment sempre portem un gadget a sobre, el telèfon mòbil.

Si bé és veritat que s’ha parlat de les ones telefòniques com a quelcom cancerigen, capaç de deixar-nos impotents o de degenerar els nostre òrgans avui no entraré a debatre aquestes malalties sinó una altra patologia de caràcter psicològic que deriva de utilitzar aquest gadget de manera abusiva i de l’ànsia de utilitzar-lo en cada moment, aquesta patologia es pot anomenar síndrome de les vibracions fantasmes.

 En que consisteix el síndrome de les vibracions fantasmes?

Aquest síndrome consisteix en sentir que ens vibra el mòbil a la butxaca dels pantalons, a la bossa, o a algun altre lloc de la casa o la oficina, quan realment el mòbil no està sonant. I encara que sembli mentida segons enquestes fetes a Internet aquest fenomen ha ocorregut de manera espontània almenys al 30% de la població internauta algun cop de la seva vida.

Per què es produeix aquest fenomen?

El neuròleg nord americà Jack Tsao afirma que el fenomen és degut a que el cos interpreta les senyals del telèfon mòbil com a part del propi cos i que per això el cos pot sentir-les independentment de la presència del telèfon mòbil. En alguns casos ha sigut comparat amb el fet de que després d’una amputació el pacient segueix sentint l’extremitat amputada.

Si mateix, fora de discutir sobre si és o no és el mateix cas s’ha d’advertir a la població de que l’ús abusiu de les noves tecnologies pot desembocar no solament amb aquest síndrome si no també amb altres malalties més greus com el síndrome de Diògenes digital, el síndrome del túnel carpià o fins hi tot amb insomni i problemes posturals. Tots aquests problemes en la salud derivats de l’ús de les noves tecnologies els explicaré en articles pròxims.