Guiem Soldevila va brillar ahir amb llum pròpia als Jardins de s’hort de Sant Patrici

Ferreries ha hagut d’esperar gairebé un any per tornar a tenir el privilegi d’escolat en Guiem Soldevila. L’espera, però, ha sigut compensada amb una màgica nit de música, sentiments i emocions a un lloc tan idíl·lic com son els jardins de s’Hort de Sant Patrici.

Només cal dir que l’assistència va ser tan aclaparant que el concert es va haver de retardar uns minuts per tal de poder oferir seient a tots els assistents, ja que el nombre de persones que van veure brillar ahir vespre en Guiem va superar en creus ses expectatives que es tenien per fer-nos una idea des fenomen musical que estem descrivint.

Sa nit d’ahir va comptar amb sa música des polifacètic Guiem qui apart de cantar també va acompanyar ses seves cançons amb notes de piano i guitarra entre altres instruments; des seus dos “germans” tal i com ell mateix els descriu, que no son altres que en Lluis Janer a nes contrabaix i na Violant Menorca a nes violí. Si mateix es concert d’ahir va comptar amb sa presència d’altres músics com són Moises Pelegrí a la percussió i les veus del cor jove dirigit per Anabel Villalonga, a part Geliah també ens va encantar amb la seva  dansa durant l’estrena d’un dels nous temes de Guiem, Espelmes (poema musical de Constantino Kavafis).

A part dels temes interpretats de Nura (Ponç Pons) es públic ferrerienc també va tenir sa sort d’escoltar en primicia altres poemes musicats de Joan Salvat-Papasseit o Màriu Torres entre altres. Fins hi tot va poder gaudir de dos temes musicats de poetes menorquins com són Pere Gomila o sa ferrerienca Mònica Grau.

Res més a afegir a una nit en sa que sa música i sa poesia es van unir amb s’escenografia muntada per Núria Roman i un públic totalment entregat al que passava dant s’escenari. Esperam que es nostre poble pugui gaudir molts anys més de sa música d’en Guiem, que és, amb paraules d’en Ponç Pons, “un compositor tocat per la bellesa de la bondat, la màgia, la tendresa, la humanitat i el geni musical”.

Gemma Rotger Moll, Ferreries, 19 d’Agost de 2012

Nota: Agraïr també a en Damià Coll i tota sa gent que ho va fer possible.

Seremos lo que queramos ser

 Otro año más saco la camiseta blanquiazul del armario, la huelo, la agarro fuerte entre mis manos y me digo “éste va a ser el año”. Seguro que muchos de vosotros os sentís identificados con esta pequeña y cotidiana acción pero aquí, en Barcelona, lo normal es que tus amigos te traten de loca cuando a pesar de todo pronóstico tú te agarras fuerte a esa camiseta creyendo con todas tus fuerzas que tu equipo puede ganar a este Barça estratosférico.

No se muy bien como definir este sentimiento, ni tampoco si alguien lo va a compartir o comprender. Ser de la Real para mi representa tener la valentía suficiente para enamorarte del equipo que te ha elegido a ti, a mi, y renunciar a la hipocresía que supone ser del equipo que siempre gana. Sé que estas lineas que ahora estoy escribiendo no van a tener más trascendencia que la lectura de unos pocos seguidores, pero al igual que sueño y creo posible ver a mi equipo, este equipo, la Real en lo más alto que pueda estar me permito también soñar que estas palabras que ahora estoy cargando de valor y coraje lleguen a manos de quien defiende con garras este sentimiento, de quienes depende la felicidad y el honor de tantos miles de aficionados de estos colores.

Yo no pretendo otra cosa que no sea conscienciar a quien quiera que me lea de que no podemos dejarnos llevar por delante, que hay que plantar cara, echarle huevos, sacar pecho, apuntar alto, la meta de este equipo no puede ser la de pretender año tras año, luchar por la permanencia, éste equipo es mucho más grande. Lo que si está claro es que crecemos todos juntos como equipo y despegamos hacia lo alto o esto se va para abajo.

Yo no puedo jugar por vosotros, jugar hasta dejarme el último pedazo de mi piel en el césped, hasta gastar la última gota se sudor detrás de cada balón, no puedo dejarme hasta el último aliento defendiendo nuestro territorio, no puedo, no puedo hacer nada de esto. Por eso dejo en vuestras manos mi ilusión y mis alegrías, en vuestras manos está mi orgullo, mi orgullo y ese sentimiento que me hace andar por la calle con la cabeza bien alta gritando a los 4 vientos “YO SOY DE LA REAL”, así que por favor, no me falléis, jugad como si no hubiera mañana, más allá de cada victoria e intentando que una derrota no desencadene en otra derrota, porque podemos tropezar pero nunca, nunca podéis rendiros mientras esta afición todavía esté dispuesta a daros hasta la última gota de su desgastada voz en las gradas de cualquier estadio en el que juguéis.

Solo os pido que no os volváis unos mercenarios, que tengáis en cuenta la responsabilidad que supone vestir estos colores, que los defendáis en cualquier circunstancia en la que os encontréis y sobre todo que no os bajéis los pantalones ante nada ni ante nadie.

Algunos de vosotros ya nacisteis con este sentimiento o lleváis muchos años compartiéndolo con nosotros Eñaut, Jon, Daniel, Mikel, Iñigo, Carlos, Markel, Gorka, Asier, Rubén, Xabi, David, Imanol y Joseba

Otros habéis aprendido, con el tiempo, a sacar garras cuando todo parecía perdido y nos habéis acabado por regalar lo mejor de vosotros Claudio, Liassine, Alberto, Vadim, Jeffrey, Antonie, Carlos Vela.

Algunos acabáis de llegar y esperamos de vosotros que dentro de no muchos días sintáis en un rincón de vuestro corazón como crece esta pasión por la que nosotros, vuestra afición, nos dejamos la voz partido tras partido. También confiamos en vosotros Gonzalo, Javier, Diego.

También vuestro trabajo es importante, Philippe, Michel, Karla, Roberto y otros tantos…

Queremos que tengáis en cuenta que si las cosas se hacen paso a paso, partido a partido, jugada a jugada… las cosas pequeñas pueden convertirse algo grande.

¿Lo intentamos?

—————————————————————————————-

Urtero bezala kamiseta txuriurdina armairutik atera, usaindu, nire esku artean indartsu heldu eta neure baitan esaten dut, “hau izango da urtea”. Seguruenik zuetako askok ekintza txiki eta eguneroko honekin bat zatozte, baina hemen Bartzelonan, zure lagunek zu erotzat hartzea normalena da, nahiz eta iragarpen guztien kontra zuk kamiseta horri gogor eusten diozun arren, indar guztiekin sinesten, zure taldea Bartzelona ikaragarri honi irabazi ahal liokeen bezala.

Ez dakit oso ondo sentimendu hau nola azaldu, ezta edonork elkarbanatu edo ulertuko duen ere. Niretzat Errealzalea izatea; ni, zu aukeratu zaitun taldeaz maitemintzeko nahiko ausardia izatea adierazten du; eta beti irabazten duen taldekoa izateaz suposatzen duen itxurakeriari uko egin. Badakit orain idazten ari naizen lerro hauek ez dituztela zale gutxi batzuen irakurmena baino garrantzi gehiagorik izango; baina talde hau, nire taldea, Errealak; ahalik eta postu altuenetan egoteko ahalmena duela amesten eta iruditzen zaidan bezala, balorez eta ausardiaz betetzen ari naizen hitz hauek ere, kolore hauen milaka zaleen zoriontasun eta ohorea daudenen esku eta sentimendu hau atzamarrekin defendatzen dituenen eskuetara iritsiko direla amestera ausartzen naiz.

Edonork irakurtzen nauenari esan nahi diot, aurretikan kentzea ezin garela utzi, aurpegia eman behar dela, potroak mahai gainean jarri behar direla, bularra atera, gora begira. Talde honen helburua ezin da urtez urte iraunkortasunarena izan; talde hau handiagoa da. Argi dagoena da talde bezala denok elkarrekin hazi behar garela eta garairantz aireratu, edo hau behera joango da.

Nik ezin dut zuen ordez jolastu, zelaian nire larruazalaren azken zatia utzi arte jolastu, baloi bakoitzaren atzetik joan nire azken izerdi tanta bukatu arte; ezin dut gure lurraldea defendatu nire azken arnasa utzi arte, ezin dut, ezin dut gauza horietatik ezer egin. Horregatik, nire ilusioa eta nire pozak zuen esku uzten ditut, nire handiustea zuen esku dago, nire handiustea eta kaletik burua ondo altsata ibilarazi eta “NI ERREALZALEA NAIZ” garrasiarazi egiten nauen sentimendua. Beraz, mesedez, ez nazazue huts egin, bihar ez balego bezala jolas ezazue, garaipen bakoitzetik harantz eta porrot batek beste bat sor ez dezala saiatuz; estropezu egin ahal dugulako, baina inoiz, ezin duzute inoiz amore eman, afizio honek jolasten duzuten edozein estadioko harmailetan hauen ahots urratuen azkeneko tanta emateko prest dagoen bitartean.

Bakarrik mertzenario bilaka ez zaitezen eskatzen dizuet, kolore hauek janztea dakarren ardura kontutan izan dezazuen, aurkituko dituzuen edozein egoeran kolore hauek defenda ditzazuen, eta batez ere galtzak inoren ezta edozerren aurrean jaitsi ez dezazuen.

Zuetako batzuek sentimendu honekin jaio zineten edo urte asko daramatzazue gurekin hura elkarbanatzen, Eñaut, Jon, Daniel, Mikel, Iñigo, Carlos, Markel, Gorka, Asier, Rubén, Xabi, David, Imanol, Antoine, Joseba.

Beste batzuek, denborarekin dena galduta zegoela ematen zuenean atzamarrak ateratzen ikasi duzute, eta zuen hoberena oparitu diguzue, Claudio, Liassine, Alberto, Vadim, Jeffrey, Carlos Vela.

Batzuek oraintxe ailegatu zarete, eta zuengandik egun gutxi barru zuen bihotzetako lekutxo batean nola sentimendu hau hazten den senti dezazuen espero dugu; geuk, zuen afizioa, partiduz partidu harmailetatik transmititzen dizuegun berbera. Zuekin ere fidatzen gara Gonzalo, Javier, Diego.

Zuen lana ere oso garrantzitsua da, Philippe, Michel, Karla, Roberto, eta beste askorena.

Gauzak pausuz pausu, partiduz partidu, jokaldiz jokaldi egiten badira, gauza txikiak gauza handi eta izugarri batean bilaka daitezela kontutan har dezazuen nahi dugu.

¿Saiatuko gara?

Texto: Gemma Rotger, Traducción: Gaizka Echeverria

La talla exacte, en uns pocs segons i sense mesurar-te!

La compra de productes online és cada vegada més habitual, encara que quan es tracta de peces de vestir els consumidors continuen sent reticents. Això és perquè no poden tocar les peces ni provar-se-les, i la majoria de vegades ni tan sols saben quina talla triar. Els entallats varien tant entre marques que un mateix consumidor pot tenir una M per a una camisa d’una marca i en canvi una L per una altra d’una marca diferent. En la compra online, això significa que moltes vegades l’usuari no compra per por d’equivocar-se de talla o si ho fa, acaba retornant la peça per no haver triat la talla correcta.

Algunes botigues online proporcionen guies de talles per intentar solucionar aquest problema. No obstant això, no totes ofereixen aquest servei i en la majoria d’ocasions, els usuaris no tenen el temps, la voluntat o senzillament no disposen d’una cinta mètrica per mesurar-se. En aquest context, a l’abril de 2012 surt al mercat una aplicació anomenada Verisize, capaç de saber la talla exacta de l’usuari en tan sols uns segons per a qualsevol marca i peça, sense que aquest hagi de mesurar-se ni usar complexes guies de talles.

Verisize.com neix a partir d’una col·laboració amb una ‘spin off’ del Centre de Visió per Computador, entitat associada a la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu propòsit és facilitar la compra i reduir les devolucions per problemes de talla, beneficiant tant al consumidor com a la botiga online. Per al seu desenvolupament s’ha utilitzat una base de dades de més de 50.000 persones de complexions diferents i s’han aplicat algorismes i tècniques de regressió múltiple, aconseguint una alta precisió. L’aplicació és compatible amb qualsevol botiga de roba online i és extremadament fàcil d’utilitzar.

La seva funció és indicar-li a l’usuari quina és la seva talla exacta per a qualsevol peça i marca. Aquest, únicament introdueix la seva altura, pes i edat i tria la seva complexió d’entre 6 possibles perfils. A continuació, el sistema estima les mesures del seu cos i les processa amb les talles de la marca de la botiga online, proporcionant-li la seva talla exacta. El transcurs des que l’usuari introdueix les seves dades fins que coneix la seva talla dura tan sols uns segons.

Els seus creadors veuen un alt potencial de creixement per a l’eina a causa de la seva facilitat i rapidesa d’ús. A més, segons afirmen “les mesures que demana el sistema són mesures que tothom coneix o fàcils d’obtenir” i la seva precisió és fins i tot més alta que si un es mesurés a si mateix a causa que “en general, al no disposar d’ajuda per prendre’s les mesures, la gent comet errors de fins a 2 centímetres”.

Segons sostenen els pares de l’aplicació, gràcies a ella “es redueixen les devolucions i els seus costos associats de gestió, logística i minvaments, s’evita la mala experiència que implica retornar la compra, s’evita la mala reputació deguda a opinions negatives d’un usuari, s’incrementen les vendes, generant confiança i satisfacció, augmentant els clients nous i millorant l’opinió dels ja existents, diferència a la botiga online de la competència, facilitant la compra, podent-se comprar des de qualsevol lloc”, entre altres avantatges.

Durant el mes de juny s’han estat realitzant proves que han funalitzat amb èxit a diverses botigues de roba online nacionals que seguiran durant el mes de juliol. A més, s’estan analitzant els resultats i s’estima que per a finals d’any l’incursió al mercat internacional.

La llei SINDE dos anys després de la seva aprovació

GEMMA ROTGER MOLL |Revista de Ferreries |06/07/2012

Dos anys després de l’aprovació de la protestada llei SINDE, el seu òrgan gestor està en plena execució, però… com funciona?

La Comissió de la Propietat Intel·lectual ha obert durant les darreres dues setmanes els seus primers vuit expedients contra pàgines web que presumptament serveixen o enllacen de forma no autoritzada continguts protegits per els drets d’autor.

Les conseqüències primeres que poden haver-hi passaran des de la obligació de retirar el contingut protegit fins a la obligació d’haver de tancar la pàgina web.
El procediment que segueix és el següent:

1.- Un cop denunciada la web pel titular de l’obra protegida o persona física o jurídica autoritzada, la comissió decideix si acceptar o no la denúncia. Si finalment l’accepta obrirà un expedient i avisarà a la pàgina web implicada que en un termini de 48 hores ha de retirar voluntàriament el contingut o bé presentar un recurs. Recordeu que una de les coses que caracteritza aquesta llei SINDE és la rapidesa amb la qual se li ha de fer front.

2.- Si s’ha decidit presentar recurs la comissió estudiarà aquestes al·legacions i exposarà les seves conclusions. Si aquestes no son satisfactòries, a partir d’aquest moment la pàgina web té cinc dies per retirar el contingut protegit o tornar a presentar un altre recurs.

3.- Passats aquests cinc dies la Comissió de Propietat Intel·lectual ha de dictaminat en tres dies si la pàgina realment viola els drets d’autor. Si això succeeix el cas es portarà davant un jutge (una altra característica de la llei SINDE és que l’aplicació no es completament judicial si no que la primera part qui revisa les al·legacions fetes per l’afectat és l’administració).  Aquest jutge serà qui executarà finalment la sanció que com hem dit pot anar des de la obligació de retirar els continguts fins al tancament forçós de la pàgina web.

Nura – Terra de foc

GEMMA ROTGER MOLL |Revista de Ferreries |11/06/2010

“Hem de ser com Pessoa plurals i bilingues / arribar si és que en té el ser humà al fons de l’ànima”.

Nura és com anomenaven els fenicis a la Menorca dels temps d’Annibal, temps en que l’illa es guardava distant de l’especulació política i la massificació turística a la que ara estem tan acostumats.

Ponç Pons amb aquesta obra ens fa un reclam en vers de com és el seu record de Menorca en temps de la seva jovenesa, el xoc dels seus ideals amb el franquisme i la prohibició del català. Poc a poc ens dóna una visió dels canvis que es produeixen a l’illa, canvis irreversibles que fan mal a la seva condició d’illomaníac, canvis que acaben amb el paisatge i lo únic bo que li porten és la recuperació de la llengua, però com diu ell “és fotut subsistir no és gens fàcil escriure / quan et rompen a cops de vergonya el paisatge”. Amb un to un tant pessimista l’autor deixa veure el seu enyor cap a un poble menorquí que va perdent el paisatge, la cultura, … i les seves ansies per salvar-ho tot amb la llengua, que és lo únic menorquí que el temps no canvia.

Aquest magnific poema consta de set capítols que tracten temes tan actuals com són els interessos polítics en contrast amb reflexions i pensaments de l’autor i referències a altres escriptors i pensadors com Fernando Pessoa o Baruch Spinoza. Una autèntica joia menorquina guardonada el 2002 amb la Viola d’Argent al Jocs Florals de Barcelona. En definitiva una obra que val la pena llegir almenys un cop.

Luces en la sombra: un llibre solidari

Surt a la venda “Luces en la sombra”, un llibre fotogràfic col·laboratiu sobre la infància en països en vies de desenvolupament, editat per Redacciona, que compta amb la col·laboració de 73 fotògrafs i el suport de deu persones que no necessiten presentació: Martín Berasategui, Nuria Roca, Juan Narbona, Ana Pastor, Enrique Dans, Pilar Mateo, Eva Hac, Antonio Najarro, Alvarno i Elsa Punset.

Amb la compra de “Luces en la sombra” estaràs contribuint a millorar la qualitat de vida de nens i nenes de tot el món gràcies a la labor realitzada per Save the Children a través del programa sanitari ‘Tots Expliquem’, al que aniran destinats els beneficis generats per la venda de cada exemplar.

Més informació a: http://www.lucesenlasombra.com

Anar a fotre al treballador no és de “vaguistes” és de no tenir guaires idees.

En primer lloc vull aclarir que estic a favor amb el contingut de la vaga però discrepo amb la forma amb la que s’està portant a terme.

Cal dir que em sembla molt bé que el poble mostri públicament el seu descontentament amb el govern o amb el que sigui. Em sembla molt bé que la gent exerceixi el seu dret a vaga però… quina vaga és aquella en la que el poble puteja al propi poble?

Fa uns mesos ja em van cridar a fer vaga i la vaig fer, com a conseqüència del meu acte es podria dir que vaig defensar una crema de contenidors i altres actes vandàlics que es van portar a terme durant aquesta vaga. Si mateix no vaig fer d’esquirol i vaig complir la meva paraula, manifestar-me.

Ara bé aquest cop he decidit dir PROU, prou de tallar carreteres i transport públic, per què hem de perjudicar al treballador? vos penseu que els empresaris agafen el tren? i que passa amb els nens que van a classe als matins amb autobús escolar i es veuen atrapats a un embús d’hora i mitja? Em sembla fastigós aquest fet que divideix el poble. Com va cantar al seu dia Quilapayun en una de les seves cançons “Pueblo unido jamás será vencido” si mateix amb aquests altercats que aconseguim? putejar als rics? No! si cremem i destorcem contenidors son els treballadors de la neteja de carrers els que ho hauran d’arreglar, no patiu que el senyor Mas no en tocarà pas cap. L’únic efecte que té és dividir el poble, és a dir, fer-lo dèbil.

Si mateix hi han altres maneres de fer vaga que si que putejen els que s’ho mereixen, rics, bancs… Per què un dia no decidim tots treure tots els diners dels bancs a veure quina cara d’espant ens posen, es ben sabut que les inversions provoquen que el banc  no tingui tot el capital disponible i hauria d’anular inversions que els hi faran perdre molts diners. No vos sembla aquesta millor manera de protestar?

Fer cordó al costat del rectorat de la universitat o a la mateixa plaça del parlament no vos sembla que la vostra veu serà escoltada més que no entre el caos causat per el tallament d’una autopista?

En fi, aquesta és la meva humil opinió, cadascú és lliure de fer el que vulgui.

Els usuaris de Facebook estan separats per “3,74 graus de separació”

GEMMA ROTGER MOLL |Revista de Ferreries |09/12/2011

Segons suggereix un estudi realitzat sobre la connectivitat entre els usuaris de la xarxa, hi ha una mitjana de 3,74 graus de separació entre un usuari de Facebook i un altre.

El nombre de graus de separació representa el nombre de persones en una cadena d’amistat (amics en comú) sense tenir en compte els extrems de la cadena, seria com dir que considerant qualsevol persona del món, un amic d’un dels seus amics coneix a un amic d’un amic nostre. Dit de manera més entenedora en Joan coneix en Toni i en Toni és amic de na Maria, na Maria té un amic en comú amb na Marta, en Josep. Llavors en Joan i na Marta són amics de tercer grau ja que la cadena d’amistats conté cinc amics menys els dos extrems: 5-2 = 3 graus d’amistat. (No s’ha de confondre aquest grau amb els salts o relacions que hi ha entre les persones que formen la cadena).

Aquest estudi es va dur a terme es passat mes de maig i hi van participar tots es membres actius de sa xarxa social (un usuari actiu és aquell que s’ha connectat almenys una vegada en els darrers 28 dies). Aquest experiment ha mostrat els resultats més optimistes a nivell de interconnexió que mai abans s’havien donat.

Frigyes Karinthy, el 1929, ja va fer aquest experiment i tot i comptar amb les escasses comunicacions de l’època el grau de separació entre dues persones en tot el món era de 6 graus. Aquesta teoria es va popularitzar i va sorgir es joc de interrelacionar celebrities del moment entre elles seguint els 6 passos. Altres també van intentar aquest experiment durant es segle passat com Stanley Milgram però va ser el Sr Lars Backstorm el científic (Universitat de Milà) capaç de processar les dades de 721.000.000 membres de la xarxa social (al voltant des 10% de sa població mundial) amb un total de 69.000.000 relacions entre ells. Blackstorm amb l’ajuda d’altres 4 científics de la mateixa universitat va portar a terme l’experiment mitjançant un equip de 24 centrals i disc dur de 1Tbyte.

La mitja d’amics de facebook per usuari va resultar ser de 100 contactes dels 5000 permesos i el 92,6% dels usuaris estan connectats per 3,74 graus de separació una xifra menor als 4,28 obtinguts en el mateix estudi realitzat l’any 2008. Si mateix els científics asseguren que aquesta xifra s’està estabilitzant cosa que farà que, encara que es registri més gent a ses xarxes socials aquest nombre no pugui seguir baixant.